Ja fa anys que, per culpa de la
deixadesa de les administracions, les xarxes de transport públic del
nostre país es troben en un estat de precarietat. Encara que la situació
ja era per si mateixa prou rudimentària, l’any 2012 es va aplicar un
desorbitat increment del preu del transport públic, adduint l’excusa que
les usuàries només paguen un 25% del cost real del servei, i que en
moments de crisi les administracions no poden sufragar aquesta despesa. Es tracta d’arguments demagògics i classistes que obvien que les classes
populars ja paguen el transport públic mitjançant els impostos que
abonen a les administracions cada any, de manera que al pagar el bitllet
simplement s’està refinançant el servei. Per si amb les pujades de
l’any passat no n’hi hagués hagut prou, amb el començament de l’any 2013
les nostres administracions tornen a apujar el preu del bitllet entre
un 3,1 i un 4,1%. És a dir, que tornen a encarir el cost del bitllet, i
fins i tot ho fan per sobre del nivells de IPC. Tot això sempre deixant
de banda les reivindicacions de les usuàries i sense tenir present la
gran davallada que ha patit el servei.
A les àrees metropolitanes del Països
Catalans, sobretot de Barcelona, València i Palma, les insuficiències
financeres estan a l’ordre del dia: al transport públic i la mala gestió
del servei fan que utilitzar el transport públic s’hagi convertit en un
veritable luxe per al jovent de les classes populars. Un dels afers més
flagrants és el cas de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona)
–empresa pública que gestiona el servei de metro i bus de l’àrea
metropolitana barcelonina–, que des de fa anys va reduint cada vegada
més tant la freqüència de pas dels combois, com el número de línies de
bus i metro; al mateix temps que està aplicant increments sistemàtics
del preu del bitllet. Afegit a tot això, TMB té 300 alts càrrecs amb
sous de més de 80.000 euros anuals, i efectua nombroses reunions en què
es paguen suculentes primes als polítics de l’àrea metropolitana perquè
hi concorrin. N’és un exemple l’alcalde barceloní Xavier Trias, que ha
arribat a guanyar 36.000 euros per assistir a 3 o 4 reunions.
A Palma, les noves tarifes de l’Empresa
Municipal de Transport (EMT), modificades per l’actual Ajuntament de la
ciutat –presidit per Mateo Isern–, de mitjana s’han augmentat els preus
dels autobusos un 23%, així com se n’ha reduït la freqüència de pas i
s’han eliminat línies “innecessàries”. Aquestes mesures afecten a milers
de treballadores, joves i estudiants, que depenen dels serveis de
transport públic –especialment de l’autobús– per desplaçar-se cada dia.
Així doncs, una vegada més, l’Ajuntament del PP aposta per un model de
mobilitat basat en el transport privat no respectuós amb el medi
ambient. Cal dir que a la ciutat de Palma els nivells de contaminació
superen diàriament els 40-55 micrograms de diòxid de nitrogen per metre
cúbic, xifra que supera el límit legal permès, concentració que ha patit
un augment significatiu en els darrers anys.
A més, les comarques interiors i rurals
dels Països Catalans, que no estan vinculades amb els serveis de les
àrees metropolitanes, es troben que aquest servei és encara molt més
limitat. Moltes comarques no disposen de línies ferroviàries, i les que
ho fan solen tenir freqüències molt baixes que en dificulten l’ús. En
aquestes comarques el servei de bus comarcal i intercomarcal, que en
molts casos és l’únic tipus de transport públic que s’hi pot utilitzar,
se sol trobar en un estat paupèrrim: alts preus dels bitllets,
freqüències horàries més que insuficients, mala connexió entre línies i
retards habituals en l’arribada i sortida dels busos. De manera que en
aquestes comarques el desplegament precari del transport públic provoca
que no existeixin connexions amb molts pobles i ciutats propers. Això
dificulta la mobilitat del jovent que no disposa o bé de permís de
conducció, o bé de diners per pagar-se un vehicle privat propi, cosa que
n’obstaculitza l’accés a llocs de treball o d’estudi.
Cal tenir en compte que aquesta
descarada pujada de preus que s’està aplicant a totes les xarxes de
transport públic del país, està condicionada per la privatització
progressiva dels transports públics que s’està duent a terme arreu dels
Països Catalans. La més gran i important d’aquestes privatitzacions és
la de RENFE, que ja ha provocat diverses vagues i mobilitzacions de les
treballadores d’aquesta empresa, que denuncien que la privatització
comportarà una reducció de plantilla i de freqüència de pas dels
combois, així com nous augments del preu del bitllet. Com a usuàries,
les joves sabem que la progressiva privatització del transport públic
només pot provocar un major deteriorament del servei.
Encara que els nostres polítics ens
vulguin fer creure que aquest procés de privatització s’imposa per
reduir els alts nivells de dèficit públic provocats per la crisi
econòmica, les privatitzacions tenen un marcat caràcter ideològic. La
conversió del capital públic en capital privat pretén fer-nos avançar
cap a un model econòmic de capitalisme salvatge en què s’ometen el
interessos de les classes populars i l’únic motor de l’economia és el
benefici dels grans capitals privats. Amb el pretext de la crisi
econòmica, les grans fortunes guanyen cada vegada més poder, i ens
forcen a avançar cap a un model de capitalisme basat en la privatització
de tot tipus de serveis públics bàsics (educació, sanitat, transport
públic, etc.), i així reduir al mínim el paper de l’Estat. D’aquesta
manera, s’elimina progressivament el rastre de l’estat del benestar, que
per nosaltres ja era insuficient.
Com a joves estudiants hem vist reduït
cada cop més el nostre poder adquisitiu i capacitat d’autonomia
econòmica. Primer, amb la imposició del Pla Bolonya que, degut al model
d’avaluació continuada, ens impedia compaginar feines precàries amb els
estudis. A més a més, el curs passat vam veure augmentada la nostra
matrícula fins a un 67% provocant l’endeutament de les estudiants amb
les entitats bancàries. A aquestes reformes per excloure la classe
treballadora de les aules se li afegeixen totes les que pretenen
augmentar la carestia de la vida, i, ara, li hem d’afegir aquest nou
augment del transport públic.
Tenint en compte que la majoria de
nosaltres estudiem fora del nostre lloc de procedència i que necessitem
el transport públic dins les capitals on es troben les nostres
facultats, aquest augment del bitllet s’afegeix a tots els insostenibles
costos per accedir a la educació superior. Sumant-hi la reducció de les
beques de mobilitat atorgades a les estudiants que necessitaven
desplaçar-se fins on s’impartien els seus estudis, aquest augment del
cost del transport públic no pot anar sinó en detriment, un cop més, de
l’accés de les classes populars al tipus d’ensenyament que vulguin
escollir.
I és precisament aquest camí a l’insult
humà el que consciencia el jovent i ens fa pensar que el pitjor encara
ha d’arribar. Les exigències de contenció del dèficit públic que ens
imposa dictatorialment la Unió Europea, a les quals es suma l’imminent
rescat a què haurà de sotmetre’s l’estat espanyol, només comportaran un
tsunami privatitzador de tot els serveis públics, inclòs el transport,
que provocaran un empitjorament de les condicions del servei i un
encariment del que pagaran els usuaris.
Des d’Arran i el Sindicat d’Estudiants
dels Països Catalans (SEPC), entenem el transport públic com una eina al
servei de les classes populars, allunyat dels interessos privats, i que
ha d’afavorir la cohesió territorial i social entre els diferents
indrets del nostre país. També apostem per un model de transport públic
respectuós amb el medi ambient i accessible per a tot el jovent del
nostre país, allunyat de projectes elitistes com el TAV (Tren d’Alta
Velocitat).
Per aquest motiu, animem al jovent del
nostre país a plantar cara contra la pujada de taxes del transport
públic, ja sigui mitjançant accions de protesta o bé mostrant la seva
insubmissió utilitzant el servei sense sufragar el preu del bitllet.
Contra les retallades i la privatització: No paguem! Defensem el transport públic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada