Caminem juntes, defensem el territori!

Algú ens va dir que no hi ha temps que no torni. Però nosaltres, les joves, vivim desgraciadament en un temps que ha tornat. Ha tornat el temps dels quarts cinturons, dels cementiris nuclears, de les línies de MAT, dels macro-projectes urbanístics, de prohibició de l’aigua i de noves fórmules d’atac al territori com el fracking. El menyspreu a la terra ha sobrepassat els límits que antigament havíem reivindicat. Per això, les joves responem a la una i no deixarem ni un pam de terra més ni una gota d’aigua per aquells que pretenen acabar amb  el nostre entorn.

 No són pocs els exemples que podríem destacar de destrucció, especulació i atac directe a la nostra terra. El cas recent del fracking n’és un. La Garrotxa, Osona i el Ripollès són les comarques situades en el punt de mira de grans corporacions nord-americanes que pretenen perforar el sòl i alterar-ne el seu cicle natural a canvi de fer-se rics.

 Un altre front a combatre, constant als nuclis més poblats, és l’especulació urbanística. Això es fa evident en projectes com el ja descartat Eurovegas o el Barcelona World, però també en el model costaner iniciat els anys 60 conegut amb el malnom de balearització i que es reprodueix de manera similar a les comarques dels Pirineus. No podem tolerar la destrucció de les nostres costes i la nostra muntanya a canvi d’un model de turisme massiu d’esquí, sol i platja que és profundament consumidor de sòl, energia i paisatge. Petites victòries, però, com els horts urbans, alteren la xarxa planificada de les aglomeracions urbanes i proposen alternatives per fer-hi front. És el cas d’horts populars com els d’Alacant i Benimaclet.

 Pel que fa la construcció de grans infraestructures de mobilitat, tot i que s’han vist reduïdes des de la crisi, no s’han aturat grans obres com les del TAV. El darrer projecte d’aquest tipus és la línia ferroviària de Figueres-Barcelona, que evidencia novament un model marcadament centralitzador, organitzat al voltant de ciutats grans i mitjanes que acaparen la major part de la població, infraestructures i serveis; i que creixen de manera incontrolada escampant-se pel territori. Per contra, es tracta d’un model territorial que tendeix a desatendre altres àrees menys poblades i allunyades de la metròpoli, on sovint el transport privat esdevé l’única alternativa de mobilitat. El mateix model centralitzador i devastador s’evidencia en la construcció de les línies València-Madrid i Alacant-Madrid.

 Les centrals nuclears tenen un risc potencial molt elevat del qual en sortim perjudicades i també el nostre entorn. Els Països Catalans compten amb 4 centrals que generen tones de residus radioactius i protagonitzen incidents de seguretat de forma repetida, generalment en forma de fugues radioactives. En un any s’ha arribat a comptabilitzar un total de 74 incidents d’aquest tipus entre totes elles, com per exemple el de la central d’Ascó. Però al debat sobre la seva perillositat cal sumar-hi, a més, el de la gestió dels residus. Ascó va viure el 2010 importants mobilitzacions populars que van aconseguir la instal·lació d’un cementiri nuclear.

 I es que els negocis en l’àmbit mediambiental no tenen límits: les línies d’alta tensió obren fronteres a la compra-venda d’energia elèctrica, un negoci que mou molt milions d’euros. És el cas, per exemple, de la construcció de línies de Molt Alta Tensió (MAT).

 Tampoc són pocs els exemples d’atac a l’accés universal a l’aigua, bé natural i essencial per la nostra vida. Els complexos turístics, com parcs temàtics i camps de golf, tracten l’aigua com si fos un recurs il·limitat i com si l’espoli hídric que pateixen els aqüífers, pous i rius no tingués conseqüències. Empreses privades controlen l’accés a l’aigua a totes les poblacions catalanes. Aquesta situació, gairebé monopolista del mercadeig de l’aigua, juntament amb les fortes demandes turístiques i immobiliàries, han dut els governs a projectar diferents transvasaments en els darrers anys: Ter-Llobregat, Xúquer-Vinalopó, Xerta-Sènia i Segarra-Garrigues, entre d’altres. Però recordem que ha estat la pressió popular qui ha fet aturar molts d’aquests projectes.

 Desgraciadament els incendis han estat els protagonistes dels últims estius. Han deixat milers d’hectàrees plenes de cendra i buides d’ecosistema. Fa exactament un any que la fesomia de 50.000 hectàrees del paisatge natural de l’Alt Empordà va canviar totalment el seu aspecte. Els incendis de Cortes, de Pallàs i Andilla al País Valencià van arrasar 50.000 hectàrees més. A més d’altres incendis menys extensius d’arreu dels Països Catalans com el de Xorrigo i Son Gual a Mallorca. Tot i ser un dels problemes més grans en termes mediambientals, els governs de dretes no aposten per portar a terme accions directes per fer-hi front, sinó tan sols campanyes buides de contingut en l’acció. Tot plegat, mentre les retallades als bombers van a l’alça.

 Des d’ARRAN ens reafirmem, un cop més, en la defensa del territori. Aquest cop ho fem en forma de marxes. Per deixar clar, d’aquesta manera, que els camins trepitjats i l’entorn que conforma els Països Catalans NO és objecte de destrucció ni d’especulació. La nostra terra és construcció popular i no una mercaderia en venda.

 Pensem que hem de mantenir-nos fermes perquè vendran temps encara més difícils. Per això som aquí i hi serem a cada caminada o mobilització en defensa dels nostres valors mediambientals i paisatgístics. S’ha de tenir en compte que en alguns casos hem aconseguit petites victòries com són alentir, modificar o paralitzar projectes, però el nostre objectiu com a joves organitzades no s’acaba amb la lluita prèvia sinó que continuarem fent front a totes aquestes agressions des de diferents àmbits per crear un model alternatiu de país respectuós amb el seu entorn natural i al servei de les classes populars.

Ni un pam de terra ni una gota d’aigua!

Caminem juntes! Defensem la terra!

Països Catalans, 24 de juny de 2013