Estimat Antoni Vives

article esmentat

Estimat Antoni Vives

M’agrada començar aquesta carta amb la mateixa frase que vostè escriu al principi del seu article al diari Ara. Això ens apropa una mica. La crisi fa estralls a les capes populars. I sí, Antoni,(et parlaré de tu, per fer de la política quelcom més proper) és cert, la crisi ha deixat de ser una amenaça i s’ha materialitzat en la incapacitat d’uns pares de donar l’esmorzar al seu fill.  

Pel que desprenc del teu article, com a tu, se m’esborronen els ulls al pensar-ho.

Tot conseqüència de l’època de vaques grasses, de l’urbanisme exagerat i del crèdit (o hipoteca). Viure per sobre de les nostres possibilitats. Les capes populars van viure per sobre de les seves possibilitats i ara no poden donar d’esmorzar als seus fills. Sort però, dels governants, que dins les possibilitats que ofereix “l’únic model que atorga als éssers humans llibertat” intenten solucionar el problema. 

És cert, Antoni. Vam tenir la llibertat d’agafar una hipoteca d’interès variable o fix. La llibertat de pagar un crèdit al 5 o al 10 per cent.  Sí, existeix la llibertat. En realitat, estic quasi d’acord amb tot el que dius al teu article. Però quan el llegeixo, se m’omple el cor de ràbia i els ulls s’esborronen de nou. Aquest cop d’impotència.

Impotència quan em palpo del cinisme que desprèn el teu article. Impotència quan faig càlculs i penso que amb els 21000 euros que cobres en dietes una família de 4 membres podria viure per sobre de la mitjana catalana. Impotència quan es relaciona la marginalitat dels desnonats amb el fracàs escolar i no amb l’estafa bancària, impotència quan es vol lluitar contra aquest fracàs escolar amb aliances amb els inversors privats (si sabem el jovent amb carreres universitàries està a l’atur!). Impotència quan per culpa del malbaratament dels recursos ens dieu que no queda un altra que privatitzar escoles i hospitals i externalitzar serveis municipals que gestionaran empreses privades. Impotència al llegir el comentari sarcàstic amb al·lusió directa a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, com si la classe política no fos culpable i un agent actiu dins l’enriquiment bancari i l’especulació immobiliària

Intento racionalitzar el fet que compartim l’anàlisi social però tinguem solucions totalment oposades. I penso que allò racional i allò visceral són un. És allò de les classes socials, o capes, com vulguis dir-li. És per allò de que les capes populars som les úniques afectades i ja no podem més. I tu estàs a l’altra banda. Vosaltres, esteu a l’altra banda. L’anàlisi és objectiu, el capitalisme ha petat. La solució ja no. Depèn sempre del bàndol on estiguis. I arribarà un dia que no podrem més. Llavors, ho podrem tot.

Arran Les Corts - febrer 2013